VEURE BLOC «ESCRIPTORS CATALANS» I EL SEU ARXIU DE «QUI PREGUNTA JA RESPON, QUI RESPON TAMBE PREGUNTA»

CLIQUEU AQUÍ

Una gestió econòmica desconcertant i insolidària

Ja és tradició que els comptes anuals i els pressupostos de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) siguin aprovats en l'única assemblea general obligatòria per una minoria d'associats —revisant-ne els noms d'assistència, gairebé sempre els mateixos— que fan un mutis inexplicable davant d'un estat de comptes que deixa en l'aire molts interrogants. Per exemple, ¿en quin lloc es camuflen les partides que perceben alguns càrrecs de la junta directiva per les seves preteses feines i que en canvi engreixen les partides de despeses d'activitats o coordinació donant així una visió distorsionada de la realitat? Per exemple, ¿on és el "sou" que percep la secretària general com a autònoma i que no es troba en cap lloc per aquest concepte? Demanar transparència entraria en els suggeriments i els precs que ningú no fa. L'amén és la tònica general de les assemblees de l'AELC i, a més, la junta directiva no ha posat mai a disposició dels associats, uns dies abans de l'assemblea, l'estat de comptes per si algú té interès a fer-hi una ullada, tal com és preceptiu en qualsevol associació com la de l'AELC que, per circumstàncies d'inflació econòmica i d'un moment especial en relació a les partides que ingressa de CEDRO, té un pressupost que ratlla els 600.000 euros. La Plataforma lamenta que els tics que porten a la falta de transparència es mantinguin i es vulguin justificar amb explicacions a mitges. ¿És lògic que CEDRO atorgui a l'AELC (així com a altres associacions d'autors) 400.000 euros anuals i els autors, a nivell personal, que són els qui proporcionen aquest benefici amb la reprografia dels seus llibres, rebin només una propina anual de CEDRO que amb prou feines a vegades cobreix la quota que es paga d'associat de l'AELC? ¿Qui reclama més solidaritat amb els autors si els representants de l'AELC (expresident Jaume Pérez i actual president, Guillem-J. Graells) que són dins la junta de CEDRO es limiten a fer viatges amb el TGV a Madrid per cobrar les seves considerables dietes? ¿És lògic que l'AELC mantingui adormits en un compte a termini de La Caixa prop de 200.000 euros? ¿És justificable que l'AELC pagui a una agència de premsa prop de 8.000 euros anuals per una petita rastellera de notes de premsa que no tenen cap ressò en els mitjans? ¿Què es podria fer amb 8.000 euros per promocionar els autors en els mitjans públics que han dimitit de fer-ho? ¿És ètic que l'AELC pagui 9.000 euros d'assessoria fiscal i que, per unes sessions divulgatives sobre el tema, tingui la barra de cobrar 10 euros per participant? ¿Es podria explicar per què durant el 2008 es pensa gastar 20.000 euros en assessoria jurídica? ¿Vol dir això que continuarà la cançó de l'enfadós sobre el suat tema dels contractes editorials que sembla més propi d'un discurs buròcrata que d'una solució real sobre el moment que viuen els autors? ¿Fa cap gràcia saber que s'han gastat 24.000 euros en un pretès estudi de la professió d'escriure en català que no abasta ni el conjunt dels escriptors catalans sinó simplement el d'aquells associats que han volgut respondre? ¿No cau a ningú la cara de vergonya en veure editar anualment els infumables Quaders Divulgatius i els més infumables Retrats que costen uns 45.000 euros anuals i que van de pet a la paperera dels mil associats que els reben quan es podrien fer meravelles amb menys pressupost explotant la xarxa? ¿És justificable que es continuïn destinant 100.000 euros anuals a la productora Micantia, i la coordinació de la secretària general, Lluïsa Julià, perquè elabori alguns DVD's sobre autors triats a dit, DVD's que després no veu ningú, quan avui en dia el YouTube admet arreu del món milers i milers de vídeos i fins i tot s'hi apunta un govern com el de la Generalitat de Catalunya? ¿Té sentit celebrar cada cinc anys un aniversari només perquè es poden gastar 45.000 euros en gresques, saraus i festetes mentre es rebutgen segons quines ajudes o col.laboracions? ¿No és incomprensible que a l'era de les comunicacions electròniques, l'AELC es gasti entre 33.000 i 40.000 euros en trameses de correu postal als associats que sovint no aporten res a la informació que necessitarien rebre? ¿Quina empresa multinacional té unes despeses com l'AELC de 25.000 euros anuals només en la seva Junta Directiva? I, encara, ¿com és possible que una associació que es gasta anualment 76.000 euros en personal fix doni una servei tan mínim al conjunt dels associats? ¿Aquest és el canvi i la renovació que promociona la junta directiva? Canvi i renovació que no són sinó només paraules buides que mantenen una encrostonada continuïtat carregada de continuisme i burocràcia i de poc servei als qui realment donen sentit a l'existència de l'AELC que són els escriptors catalans, associats o no.

Patetisme en un enèsim homenatge a la figura de Jaume Fuster, mort fa deu anys, fet per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Una taula rodona a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, organitzada per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), juntament amb la mateixa Xarxa de Biblioteques i la Institució de les Lletres Catalanes, posa de manifest el patetisme amb què l'AELC enfoca els aniversaris. El mateix que ocorre amb els aniversaris de la fundació de l'AELC —últimanent se n'han celebrat dos, el 25è i el 30è, que encara sembla que tingui ressaca a jutjar per les espelmes d'en Ràfols com a logo!— s'ha posat de manifest la nul.litat de projectes de les juntes de cada època, amb discursos nostàlgics, repetitius i de fatigosa falta de dinamisme a més de demostrar que els propòsits es repeteixen i no s'acaben de complir mai. En el cas concret de l'aniversari de la mort de Jaume Fuster, soci de l'AELC que va tenir un important paper tant en la fundació de l'AELC com a dirigent així com en el seu desenvolupament posterior, el patetisme arriba al seu límit. El primer aniversari es va commemorar quan en feia cinc de la seva mort. El segon, ara, quan n'ha fet deu. La taula rodona, però, deu anys després, no ha passat de reunir les cares de sempre —a dalt i a baix, per cert— que s'han repetit amb anècdotes, elogis i pessimismes sense que en aquests deu anys els mateixos que ho recorden hagin estat capaços de fer res per canviar-ho. És simplement trist escoltar, en boca de l'actual president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, deu anys després de la mort de Jaume Fuster, que calen estudis sobre l'obra de Jaume Fuster o que el millor homenatge que se li pot fer és llegir-lo quan, a hores d'ara, un recorregut per qualsevol llibreria fa adonar de la presència zero dels llibres de Fuster sense que ni l'AELC ni ningú hagi fet res per posar-hi remei. També és simplement insultant escoltar que un dels present a la taula rodona, el valencià Jaume Pérez, parli d'unes llunyanes jornades sobre llengua, cultura i mercat i que digui, amb tota la barra del món, malgrat que ell mateix ha estat a la junta de l'AELC i l'ha presidida, que el que s'hi va parlar aleshores continua igual de malament sense que s'hagi avançat. És simplement de vergonya aliena, escoltar que un altre dels representants, Josep Albanell, surti deu anys després de la mort de Jaume Fuster, recordant el seu físic o les seves anècdotes de la nostàlgia pueril. Només Josep Gifreu i Joan Solà, un tocant a ratlla el paper de guionista i l'altre, el paper de la llengua d'argot creada per Jaume Fuster, surten lleument d'aquest patetisme i aporten alguna cosa de nou —poca, tot sigui dit— al que hauria hagut de ser una taula rodona d'autèntic homenatge a Jaume Fuster. L'autèntic homenatge no és, com proclama l'actual president, que es llegeixin els seus llibres —entre altres coses perquè els lectors no s'improvisen sinó que es creen amb l'estímul dels que els poden crear— sinó que es faci, deu anys després, una taula rodona que hauria hagur d'aportar ja tot això que es diu que fa falta: uns estudis sobre la seva obra, un reviscolament de les seves publicacions, unes anàlisis del seu paper activista en el món de les lletres catalanes i una sortida a la inèrcia i falsedat en la qual es mouen els que han heretat la feina que ell va començar. Al marge del merescut reconeixement que es mereix Jaume Fuster, però, la Plataforma considera també que l'AELC hauria de començar a fer-se mirar aquesta dèria obsessiva per una única persona que ha passat pels llocs de responsabilitat de l'AELC i hauria de decidir si, un cop morts els seus associats, algun altre es mereix també alguna cosa més que no sigui només la típica esquela mortuòria de comiat. L'oblit en el qual té condemnats l'AELC molts dels escriptors catalans desapareguts —o no tan desapareguts— és propi d'una política associativa mesquina i manipulada encara per un sector minoritari que porta trenta anys al capdavant d'una associació segrestada i que fa posar vermell (vermella) de vergonya quan parla dels propòsits que no s'han aconseguit en tot aquest temps i que precisament estaven —i estan— a la seva mà d'aconseguir-los. Una vegada més, no hauríem d'oblidar que els amiguismes portats al límit, fins i tot més enllà de la vida, poden aixecar suspicàcies en un col.lectiu que supera el miler d'associats i, sobretot, en un col.lectiu que està deixant molt escriptors i escriptores de nova formada al marge de l'associacionisme i que no mostri cap interès per formar-ne part.

Cobrar 10 euros per unes sessions d'assessorament fiscal ratlla el cinisme

D'entranyable, candidesa i de criteri de sabata i espardenya es pot qualificar la proposta rebuda per carta postal de la Junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), que es vol salvar amb salut abans de tirar endavant una mena de "minicurset accelerat" perquè els associats i associades que vulguin tinguin alguna noció elemental de les problemàtiques i obligacions fiscals, les exigències del règim de treballadors autònoms i sobre diversos temes de propietat intel.lectual. Des de fa temps, la mateixa AELC havia ofert als associats un servei gratuït d'assessorament —i esclar que ha de ser gratuït!— a través de l'assessor fiscal de la casa i algun presumpte especialista més. Ara, però, vista segurament la feina que això comportava —i feina fuig és el lema habitual dels qui porten les regnes de l'AELC— s'han empescat fer unes dues o tres sessions que sumin entre sis i nou hores per explicar d'una tirada els principals problemes en aquest camp. El més greu és que una activitat així, de clar assessorament i servei als escriptors, malgrat el finançament sucós que l'AELC té de les institucions i de CEDRO, es proposi de fer amb el previ pagament de 10 euros per soci inscrit, una quantitat tan baixa que, sumada per tots els que hi puguin assistir —sembla que no tinguin clar que puguin ser gaires perquè la carta diu que es volen assegurar que tindran quòrum— tampoc no treu de cap angúnia la greixosa i sobreeixida caixa comuna de l'AELC que es gasta, dia sí i dia també, una fortuna en la tramesa postal de bases i papers totalment inútils per a la majoria d'associats, en dietes i viatges a dojo dels membres de junta, sense estudiar abans quina millor utilitat podria tenir el seu pressupost. La Plataforma, en aquest cas de l'assessorament fiscal i els 10 euros de propina, es limita a somriure, no sap si per la bona fe que transpua de la carta o pel cinisme que desprèn i, una vegada més, la Plataforma s'avergonyeix que cap membre de la junta directiva actual de l'AELC no s'adoni d'on és la línia que es trepitja quan es vol fer el ridícul de debò davant dels més de mil associats la gran majoria dels quals no tenen la sensació de rebre absolutament res de l'associació que els agrupa.

Una nova cortina de fum sobre els drets d'autor apadrinada per CEDRO que posa a l'ull de l'huracà les juntes dels escriptors catalans

Previsiblement, en una taula rodona sobre el tema '"Atacs i defensa dels drets d'autor. Vint anys de la Llei de Propietat Intel.lectual" convocada per les associacions d'escriptors catalans —l'AELC i l'ACEC, és a dir, els que diuen que són escriptors en llengua catalana i els que no diuen res, però que no van anar poder junts a Frankfurt perquè alguna diferència hi deu haver— s'han donat la mà novament, apadrinats a l'ombra per CEDRO. A primera fila, com a demostració d'aquesta campanya que l'entitat de gestió està organitzant veladament a través dels seus consocis, la directora general de CEDRO no hi va faltar. El que sí que hi va faltar va ser qui havia de representar els escriptors catalans, Baltasar Porcel que, per motius de salut literària va declinar la seva assistència després d'haver estat anunciat fins a última hora. Hi van quedar, sols davant el perill, l'afable Eduardo Mendoza, que se'n va sortir com va poder —"a mi no em passa, però hi ha coses que els fan als autors que no estan bé"— i les respectives presidències de les dues associacions, el de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, i la de l'ACEC, Montserrat Conill. Cal tenir en compte que aquestes dues últimes persones formen part també de la junta directiva de CEDRO i que des de fa temps assisteixen a les diverses reunions generals i de comissions que fa CEDRO, sempre retribuïts pel seus serveis. Es calcula que cadascú d'ells ingressa anualment uns 3.000 € de llarg de dietes per fer aquest servei. L'acte, més que una anàlisi sobre l'atac i la defensa dels drets d'autor, es va convertir en un rosari d'impromperis llançats novament cap als editors, de manera genèrica, sense concretar ni per quines causes ni quins editors, i posant en el mateix sac el que potser només es política abusiva d'uns quants. Una nova cortina de fum, sota l'excusa de la vulneració dels drets d'autor, en la qual, una associació com la dels escriptors catalans hauria de deixar de participar si no vol acabar perdent del tot el mínim prestigi que li queda. La Plataforma considera que davant d'aquest remolí d'acusacions velades cap als editors catalans, la junta directiva de l'AELC faci públics d'una vegada els noms dels editors catalans que vulneren els drets —si és que els vulneren—, quins punts dels contractes s'incompleixen més —si és que se n'incompleixen— i quins buits hi ha en els contractes d'edició actuals que signen els autors —si és que els signen—. Altrament, la Plataforma considera que aixecar una fals malestar entre autors i editors catalans —els enfrontaments verbals i sovint prepotents estan a l'ordre del dia en les últimes intervencions públiques de l'AELC i sempre protagonitzades per la mateixa persona— no ajuda gens, en el moment de feblesa literària que es viu, a la supervivència de les lletres catalanes i a un clima de treball comú que enforteixi el sector. D'altra banda, si darrere de totes aquestes insinuacions sembla que hi hagi només el perill d'una retallada en els ingressos que CEDRO ha de fer a les associacions que té sota el seu mantell, la solució és clara: reducció de despeses, menys dietes, menys viatges, menys taules rodones inútils, menys paperassa, menys reunions per no acordar res i més dotacions a qui realment han d'arribar, que són els autors. La resta són pamplines per justificar la butxaca extra de només uns quants.

El president de l'AELC fa de membre del jurat d'un premi la dotació del qual és institucional i es dóna a compte dels drets d'autor

Predicar amb l'exemple és difícil. Després d'una escandalosa i incomprensible polèmica sobre els premis literaris que atorguen les institucions públiques, provocada per la junta actual de l'AELC, al.legant que les institucions afavorien descaradament els editors amb aquesta política i demanant que es deixessin de considerar acomptes els premis d'aquest tipus, és fàcil comprovar com el màxim responsable de l'AELC actual, el president Guillem-Jordi Graells forma part com a jurat del Premi Marià Vayreda de narrativa, que es convoca a Olot, i que finança amb 10.000 € la Diputació de Girona i l'Institut de Cultura de l'Ajuntament d'Olot. El premi el publica habitualment l'Editorial Empúries del Grup 62 i les bases constaten que la dotació es considerarà sempre a compte dels drets d'autor de la publicació posterior. El fet és més greu encara si tenim en compte que, d'una manera ridícula, l'AELC havia anunciat que, com a "pataleta" per aquesta vulneració dels drets d'autor, deixaria de fer arribar les bases als seus associats d'aquells premis que tinguessin finançament institucional i que no fos exclusivament considerat premi. Una bona mesura, si es tracta de rebre menys paper de bases —tenint en compte que totes les bases són a Internet i mensualment i puntualment a la pàgina de premis de la Generalitat de Catalunya—, però lamentable i ridícula si amb això es pretén que la gran majoria de premis literaris que financen ajuntaments, diputacions i altres institucions de govern destinats a les lletres catalanes i que després tenen prevista publicació es deixin de finançar per l'oposició de la Junta els membres de l'associació de la qual participen en els premis que volen i malviuen, a vegades, d'aquestes dotacions que serien inexistents si depenguessin només de les editorials. A més, si es dóna un cop d'ull als veredictes dels premis anuals, es pot comprovar també que la majoria d'autors que els guanyen, en un 95% no són associats de l'AELC, o bé perquè són novells o bé perquè no en tenen ganes. L'opció que el president formi part d'un jurat que està dins d'aquesta línia denunciada inoportunament per l'AELC desautoritza absolutament la proposta feta pública i que més aviat sembla haver estat posada sobre la taula per "fer soroll", un mètode al qual estem acostumats des de fa sobretot un any, que la junta va escollir nova presidència.
La proposta feta per l'AELC ha estat rebutjada per molts autors, alguns dels quals ho han manifestat així en els seus blogs d'internet com aquests que resumim:

1) "subal ha dit... S'ha de ser estúpid, per escriure aquesta carta, o bé simplement ignorant de com van les vendes de llibres en català (o castellà). Un premi literari (o, sí, avançament de drets d'autor) de, per exemple, 5.000 euros, és una cosa inassolible per a la gran majoria de llibres. Caldria que sapiguessin que és del tot impossible, en la majoria de casos, que un llibre sense premi pugui generar 5.000 euros de drets d'autor... (...) Aquesta carta d'AELC és, simplement, una mostra de gran hipocresia. Si tan dolents són els premis que facin el favor de buscar les editorials petites, on no rebran de cap manera ni la tercera part de drets d'autor!"

2) ginjol ha dit... Fa poc he rebut el [premi] Constantí Llombart. Se m'han abonat religiosament 12.100 euros (descomptant la retenció fiscal). Quants llibres he de vendre per obtenir 12.100 euros en drets d'autor? No he tret el compte, però crec que exhaurint la primera edició no arribaria ni a la meitat (i potser una segona i una tercera, i una...).

3) Gonzalo («Darabuc») ha dit... Jo comparteixo la darrera experiència: 1500 euros per un llibre de poesia, drets d'autor de la primera edició. Quan o com ho hagués aconseguit, ni suposant un 10% de drets d'autor, per la sola venda dels llibres? La segona i la tercera edició, com és lògic, a penes m'han reportat calers (sí una pila d'alegries, que són més importants). També em va a animar a seguir escrivint, que no és un factor menor. En total hauré venut 2500 exemplars d'un llibre de poesia per a nens, que potser és una barbaritat, comparativament, però mai m'hauria produït diners de forma significativa. Gràcies al premi, és d'una altra manera.

4) miracommiro ha dit... Estimats amics i estimades amigues, No us discutiu tant per la circular de l'AELC. Darrere del redactat hi ha els caps plens de borrissol del president actual, Guillem-Jordi Graells, manipulat per la "quefa" del cotarro des de fa trenta anys que és Montserrat Bayà. Són personatges que si no les poden heure destrossen el que hi ha. És simplement ridícul dir que no enviaran les bases perquè avui en dia es troben totes a la guia del Departament de Cultura de la Generalitat. I encara és més ridícul voler ensorrar les dotacions de premis institucionals perquè són les que fan viure poc o molt els escriptors que les guanyen. Aquesta gent no defensa els escriptors, els ensorra i crea confrontació amb sectors que haurien d'anar de bracet, els editors catalans i les institucions catalanes (o valencianes, o de les Illes o d'on sigui que paguin literatura en català). Per què no diuen que entre totes les associacions d'escriptors toquen uns 100 milions de pessetes (per dir-ho en llenguatge antic) i els escriptors no en veuen bo i res? Són uns hipòcrites que s'autoadjudiquen la representació d'uns escriptors que en realitat no tenen. Petons a tots i a totes.

El Seminari de Traducció que fa l'AELC a Vilanova i la Geltrú redueix la jornada i es dedica inexplicablement al còmic

Cada dia, la junta de l'AELC sorprèn més amb les seves decisions. L'última fa referència al Seminari de Traducció que es fa des de fa uns anys a Vilanova i la Geltrú i que va iniciar, gairebé unipersonalment Francesc Parcerisas. Després d'un parell d'anys d'autèntica participació —només durant els anys 2000 i 2001, just abans de la crisi de l'AELC de la tardor del 2001— amb la totalitat de les places ocupades, el Seminari ha anat baixant en interès i assistència. Per intentar de sortir del pas, la junta de l'AELC ha decidit aquest any avançar-lo al primer cap de setmana de març —abans es feia el mes de maig—, i dedicar-lo a uns temes insòlits: un, la traducció del còmic! És a dir, "blup!", "scratx!", "pam!" "toc!" i altres expressions divulgades de fa anys pels escassos còmics catalans. Un altre, del manga i el conte il.lustrat —que a saber per què diuen que és infantil i juvenil—, i un altre a la traducció d'animació. En un any, que les traduccions han estat vivint un punt d'inflexió gràcies a la promoció de Frankfurt, als promotors del Seminari no se'ls acut res més que dedicar-se a la branca de la traducció que menys complicació comporta. La psicosi, però, de ser més a dalt que a baix, com vulgarment es diu, s'ha apoderat dels organitzadors de l'AELC que, sense saber ja com remuntar el Seminari després d'una progressiva caiguda en picat, han reduït la jornada només al matí d'un dissabte. Per acabar de reblar el clau, es dedicarà el pròxim Seminari —si és que es fa— a la traducció del cine mut...? Si arriba a convocar-se, prometem no faltar-hi, almenys a l'hora del tec que acaben fent els participants del Seminari en un restaurant de Vilanova i la Geltrú, que per això envia dinerons del drets d'autor el pare Cedro.