VEURE BLOC «ESCRIPTORS CATALANS» I EL SEU ARXIU DE «QUI PREGUNTA JA RESPON, QUI RESPON TAMBE PREGUNTA»

CLIQUEU AQUÍ

Els nous models de contractes editorials continuen obviant aspectes importants per als autors

Ha costat, diuen, més de dos anys de feina —uf!, quantes dietes!—, abans que no s'han fet la foto, somrients tots, per haver aconseguit consensuar uns nous models de contractes editorials després de vint anys d'una degradació progressiva i d'una no aplicació dels models originals. A banda de la inclusió dels nous models de contracte d'encàrrec d'obra i contracte de traducció a tant alçat —és a dir: jo et pago tant i tu ho fas— les novetats dels models més usuals són més que limitades i, deixant de banda la inexistència —encara ara i a aquestes altures!— d'un model de contracte digital, la majoria de clàusules deixen molts aspectes importants al lliure parer dels editors i dels autors, amb la qual cosa, o bé la Comissió Paritària —una parida més que resultarà tan ineficaç com ho ha estat fins ara el paper dels gremis respectius— per resoldre conflictes tindrà molta feina, o els autors novells i no tan novells continuaran patint les negligències flagrants que fins ara han utilitzat descaradament alguns editors, per no dir la majoria. A inicis del segle XXI, quan tothom parla dels drets d'autor, es continuen publicant llibres sense contracte i es continuen fent contractes amb redactats infumables, a més del recurs cada vegada més freqüent que no contempla cap acompte per als autors i que acaben no aclarint mai les liquidacions anuals, tant si hi ha d'haver remuneració com si no. Si bé les dues parts, editors i autors, esmenten en un acord escrit que els seus són models de referència per al sector, l'acord quedarà en el que ha estat sempre, una feina en sac buit o un paper mullat, si no es fa un seguiment de la situació contractual. Ni els editors ni els autors, a través de les seves associacions —a les quals no pertanyen ni tots els autors ni tots els editors— no es comprometen a fer aquest seguiment, un punt que hauria estat essencial si hagués contemplat una mena d'"enregistrament" de tots els contractes en un arxiu neutral, legal i confidencial, amb dret a "sancionar i ratificar cada redactat" molt més positiu que una Comissió Paritària —que té pinta de fantasmada— i que acabarà fent volar coloms, sigui quina sigui la qüestió. El més frívol dels nous models de contracte és una presència en el redactat, molt més acusada que en els models anteriors, de les opcions "exclusiva / no exclusiva", que en segons quins punts no haurien de ser optatius sinó simplement obligatoris. L'acord, doncs, ha servit més perquè les associacions implicades s'hagin tret "la patata calenta" del damunt que arrossegaven des de feia temps i s'hagin fet la foto digital i, sense photoshop, hagin somrigut tots plegats com a bons germans. Molta burocràcia, imitació d'actes polítics, rodes de premsa per veure com dues persones signen un paperot... Però queda clar quina és la situació: tots estan tan contents, que l'acord té la pinta no només de poca credibilitat sinó fins i tot de "sospitós".

L'AELC s'enfronta al 2009 encotillada per un pressupost incoherent i aprovat només per 22 associats

En l'última Assemblea General anual, només 22 associats presencials de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) van aprovar els comptes del 2008 i el pressupost del 2009, a més de, en una votació insòlita, elegir un secretari general (Lluís Hansen) que es va presentar sense amagar que havia estat demanat expressament i manifestant públicament que no es podia dedicar a la gestió executiva que exigeix el seu càrrec i que es mantenia per tradició des dels últims quinze anys. Com se sap, el càrrec de Secretari General és l'únic de la Junta Directiva obertament retribuït i demana una dedicació, si no exclusiva, sí que força permanent. Malgrat tot, els 22 associats presencials a l'assemblea més els 14 membres de la Junta Directiva presents, a més de sumar-hi els vots cecs acumulats en les dues assemblees anteriors dels àmbits territorials de les Illes i el País Valencià, van acceptar que un dels càrrecs més compromesos de la Junta tingués el precedent de "subjecte passiu" o, com ja va qualificar aquesta Plataforma en un altre post anterior, "de secretari de palla".
I de palla hem de parlar perquè, en temps de crisi, la palla també va cara. Els comptes aprovats del 2008 de l'AELC demostren una gestió incoherent que s'allunya de l'autèntic servei que s'hauria d'oferir als associats (actualment un miler llarg). Només cal alertar sobre algunes partides que delaten uns serveis externs —gairebé de luxe— i que repercuteixen molt poc en el progrés de l'AELC i els seus associats. ¿Per l'activitat que té l'AELC, és justificable un assessorament fiscal i jurídic que s'acosta als 20.000 euros i un servei de premsa que comparat amb la invisibilitat mediàtica de l'AELC costa ja 6.000 euros? Cal encara afegir aquí que les successives renovacions de la pàgina web —cada vegada més inactiva— han tingut un cost durant el 2008 de prop de 80.000 euros i que, per reblar encara més el clau digital, després d'uns anys de gestió externa de Vilaweb, s'ha contractat una nova empresa, Putput, i que un anomenat webmaster, Esdres Jaruchik —podem confirmar que no és un pseudònim— hi dedica, diuen, un temps parcial com a autònom. Un temps que, en realitat, no es nota en el dia a dia de la pàgina i que caldria contrastar amb els 78.000 euros que l'AELC ja satisfà anualment de personal fix, una nòmina respectable que, a aquestes altures d'alfabetització digital ja podria cobrir bona part de la feina d'actualització i renovació de la pàgina web. Hi ha aquí, doncs, en el concepte personal, intern i extern, una mala gestió que està a punt d'arribar als 185.000 euros en conjunt, una nòmina que permetria tenir un servei fix i de qualitat si l'AELC, en aquests anys, hagués sabut promocionar la gestió pròpia i hagués tendit a l'autoservei, ni que fos per allò de tenir el llit fet per un mateix on sempre es reposa millor.
El flagrant concepte de despeses que té l'AELC encara s'agreuja més pel que fa al criteri de continuar imprimint paper i paper sense mesura. Les publicacions —encara en suport paper malgrat les possibilitats i els avantatges del digital— sumen 45.000 euros i la seva difusió per correu postal, uns 26.000 euros més —l'AELC, malgrat les despeses del webmaster a hores, no ha incorporat o ha deixat d'incorporar en els últims vuit anys, els comunicats i les informacions per correu electrònic als associats—. ¿Hi ha algun associat, encara, que no tingui un correu electrònic ni que sigui gratuït? Si existeix, deu ser tan minoritari que seria una bona cosa saber quants són i fer-los només per a ells, impressions en paper dels comunicats que es podrien fer ja en suport digital. Això, esclar, permetria que, d'aquests més de 70.000 euros paperers, es poguessin cobrir necessitats dels associats molt més urgents i eficaces.
Una altra despesa sumptuosa, i gairebé s'hauria de dir encaparrada de l'AELC, és la confecció dels DVD's Veus Literàries. Se'n van fer durant el 2008 per valor de 85.000 euros (!), el mateix import que algun director de cinema independent ha fet servir per rodar un llargmetratge. ¿Té sentit continuar produint DVD's i mantenir una productora externa, Micantia que, un cop enregistrats i encapsulats ja s'han fet antics? ¿Encara no s'ha vist clar que uns quants vídeos es podrien penjar gratuïtament a la xarxa? És inconcebible que es parli de reducció d'ingressos, sobretot per les negres perspectives de CEDRO i de la crisi, i que es continuïn mantenint despeses com aquestes.
Fora d'això, hi ha altres capítols, dels comptes del 2008, que continuen cridant l'atenció i sobre els quals la Plataforma ha incidit en diverses ocasions. Les coordinacions de diverses activitats pugen a 23.000 euros (cal tenir en compte, però, que en aquesta, com en altres partides, s'hi "camuflen" les retribucions satisfetes al secretari (fins al 2008, la secretària general) a canvi de la seva nòmina mensual, una situació irregular que l'AELC manté i que ja hauria hagut de solucionar davant les noves legislacions i les exigències d'ajuts, subvencions i dotacions econòmiques que rep. Una partida sense especificar dels comptes del 2008 diu que s'han gastat 42.000 euros en activitats generals (?), als quals cal sumar-ne 41.000 euros més al Principat, 31.000 més al País Valencià i 35.000 més a les Illes, també sense especificar (per cert, ¿algú podria justificar perquè tres territoris amb un nombre d'associats tan diferents —el Principat en té més de 700 ell sol— tenen uns pressupostos gairebé similars?). I encara, 21.000 euros de cost de manteniment de la Junta Directiva. Total: 193.000 euros dels quals, sospesats amb el conjunt d'activitats, no se'n veu el resultat. L'AELC té un llast: una junta directiva nombrosa, escampada en el territori, amb molts viatges, hotels i tecs de taula. ¿Han pensat els autors que formen part de les juntes territorials de l'AELC que moltes organitzacions i empreses han establert ja el sistema de connexió digital per a fer les reunions? Menys hores en viatges i menys diners en despeses inútils. Més rapidesa. Més eficàcia. I més recursos per arribar novament al conjunt d'associats.
Però l'AELC, i l'actual Junta Directiva, presidida per Guillem-Jordi Graells, està molt lluny de posar fre, ben al contrari, a aquests vicis adquirits. Lamentablement, els comptes de cada any representen una escandalosa visió de la política econòmica que es porta. I, encara més lamentable, el pressupost del 2009, aquell que, com dèiem, van aprovar només 22 associats, continua mantenint els mateixos tics, les mateixes partides i les mateixes despeses incoherents que impedeixen que s'ofereixi un bon servei al conjunt dels associats. ¿O és que un bon servei és repetir fins al súmmum de la paciència que s'està treballant en un model de nous contractes editorials des de fa anys? El del 2009 és un pressupost mimètic als comptes tancats del 2008, sense renovació, sense estudi de futur, amb molt de paper per consumir, molts serveis externs, un personal fix aposentat i una lleugera rebaixa per la crisi i la reducció de la dotació de Cedro, poca cosa comparat amb el total aprovat, 516.500 euros.
Una millor gestió i una delegació de càrrecs en associats realment preparats per dirigir l'AELC, deixant la nostàlgia per al paper groc dels arxius, fugint de l'amiguisme sota l'excusa de la inhibició general que no és res més que falta d'entusiasme per la grisor que es desprèn des de dins de la Junta, amb un pressupost com aquest encara podria capgirar moltes coses. Mentrestant, però, l'obertura de debò continua tancada sota pany i clau. Per això la Plataforma insta els associats de sempre i els més nous a buscar d'una vegada un serraller professional per obrir-la del tot perquè corri l'aire i es ventili el tuf que se'n desprèn per sota el relleix de la porta.

Un secretari general de palla a l'AELC

La composició de la nova junta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), després d'unes eleccions amb escassa participació dels associats, posa sobre la taula la situació de crisi del sector i la falta de "voluntaris" a l'hora d'accedir a la gestió col·lectiva del gremi. La Plataforma lamenta, però, que una vegada més s'hagi repetit l'operació defenestrament, tot i que aquesta vegada d'una manera maquilladament legal. La secretària general, Lluïsa Julià, complia vuit anys en el càrrec. La primera vegada hi va accedir nomenada a dit arran de la crisi del 2001, juntament amb el tresorer, també nomenat a dit, Joan-Josep Isern. Eren temps, encara, de CiU al govern, amb Jordi Pujol, de president de la Generalitat de Catalunya, i de Carles Duarte, secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ocupant també la vicepresidència de l'AELC, que és qui es va encarregar de buscar un parell de "funcionaris" amb més o menys possibilitats d'acceptar la proposta. Després d'aquest nomenament a dit, Lluïsa Julià va passar, quatre anys després, per unes eleccions. Per comentaris fets per la mateixa Lluïsa Julià a diversos col·legues en els últims mesos, la seva intenció era la de presentar-se novament a la reelecció —cal tenir en compte que el càrrec de Secretari General és retribuït—, però a última hora, Lluïsa Julià, al marge del que es coïa darrere seu, va veure com es presentava una candidatura al seu lloc. L'entrada del col·lega Lluís Hansen en l'escena va representar com un gerro d'aigua freda per a Lluïsa Julià que, vista la situació, va optar per no presentar la seva candidatura. Analitzada la qüestió, es evident que Lluís Hansen és un secretari general de palla. Entre altres coses perquè no representa el sector més significatiu dels associats de l'AELC (escriptors de creació o traductors) sinó que prové del món del teatre, és dramaturg i està relacionat estretament amb l'Institut del Teatre d'on prové també l'actual president Guillem-Jordi Graells. És força lamentable que per ocupar un càrrec de la junta de l'AELC com el de secretari i per aconseguir que l'anterior secretària abandoni la poltrona, s'hagi d'estirar la corda de l'amic més pròxim i que no es tingui la porta oberta ni la confiança que un president hauria de tenir de part dels escriptors en general. Amb l'entrada de Lluís Hansen a la secretaria general de l'AELC, el tàndem ancestral Guillem-Jordi Graells i Montserrat Bayà —sempiterna coordinadora de l'AELC— rebla un clau més en la seva obcecada visió del que ha de ser una associació amb més de mil associats. La falta de participació associativa no és mai per culpa dels associats sinó per falta d'entusiasme dels que hi van davant. Un dels fracassos de la presidència de Guillem-Jordi Graells és que ha fet créixer la reticència a entrar en el joc de l'AELC per part de molts associats que s'hi havien anat acostant. De la resta de la nova junta directiva de l'AELC, hi ha un detall que demostra també aquesta falta de seriositat electoral. En la votació de dos vocals al Principat de Catalunya, al·legant que el resultat havia estat mot ajustat (diuen que un empat de 28 a 28 vots), es va acordar concedir a un dels dos, la gràcia d'entrar igualment a la junta com a cooptat, cosa que crea un precedent d'augment de més membres de junta en un moment de crisi. Els dos empatats són Jordi Pijoan i Jaume Cristòfol Pons (el cooptat). D'altra banda, sobta veure a la junta del Principat, un vocal procedent de les Illes, precisament el cooptat Jaume Cristòfol Pons i, encara més, la reelecció una vegada més del vicepresident del País Valencià, Ramon Guillem, incombustible malgrat la crisi creada amb la polèmica de l'Editorial Bromera i el silenci que la junta territorial va tenir davant del lamentable afer provocat pel president de l'AELC. També és il·lustratiu comprovar la consolidació com a vocal de junta de la cooptada Isabel Robles, muller de l'expresident Jaume Pérez, que va ser cooptada passades unes anteriors eleccions tot i que s'hi havien presentat candidats. I també constata la crisi de "forces vives" el fet que a les Illes s'hagin de cooptar dos vocals i els constants canvis que aquest àmbit territorial està experimentant en la seva junta. Finalment, al Principat, ha deixat la tresoreria la traductora Laura Santamaria, un càrrec que se li va traspassar sisplau per força en unes eleccions anteriors per evitar l'entrada de qui hi optava voluntàriament com a candidat, l'autor Jordi Cervera. Vistos els resultats, la junta actual, responsable de la poca eficàcia de gestió de l'AELC que s'ha fet visible fins ara, està integrada per Guillem-Jordi Graells (President), Mercè Canela (Vicepresidenta Principat), Ramon Guillem (Vicepresident País Valencià), Miquel Bezares (Vicepresident Illes), Lluís Hansen (Secretari general), Agustí Segarra (Tresorer), Anna Casassas (Vocal Principat), Jaume Cristòfol Pons (Vocal Principat), Jordi Pijoan-López (Vocal cooptat Principat), Magí Sunyer (Vocal Principat), Salvador Company (Vocal País Valencià), Gemma Pasqual (Vocal País Valencià), Isabel Robles (Vocal País Valencià), Iolanda Bonet (Vocal Illes), Aina Ferrer (Vocal cooptada Illes) i Ismael Pelegrí (Vocal cooptat Illes). Han deixat, doncs, la junta, per un motiu o altre: Lluïsa Julià (Secretària general), Laura Santamaria (Tresorera), Adrià Chavarria (Vocal Principat), Margarita Ballester (Vocal Illes)i Magdalena Gelabert (Vocal cooptada Illes). La Plataforma troba a faltar, com ja s'ha dit en més d'una ocasió, la netedat i transparència en cada junta i veuria com un signe de normalitat que després de cessaments com el de la Secretària General, un càrrec retribuït, es fes pública la retribució per qualsevol concepte que la persona en concret ha rebut durant el seu mandat, cosa que no es va aconseguir saber de l'expresident Jaume Pérez i que també s'hauria de saber de l'actual president, Guillem-Jordi Graells. No hi ha cap article dels Estatuts de l'AELC que ho impedeixi. Per tant, s'evitaria així fomentar aquesta falsa imatge de l'altruisme que a vegades, per tapar segons quines polèmiques, s'ha posat com a cuirassa d'una sèrie d'actituds incomprensibles en una gestió neta i democràtica.

IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil: una oportunitat perduda

Per inèrcia, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha organitzat el IV Congrés de Literatura Infantil i Juvenil Catalana, en aquesta ocasió a Mollerussa, coincidint amb el Saló del Llibre Infantil i Juvenil que fa anys que s'ha encrostonat en aquesta població, també per inèrcia dels seus organitzadors. Un cop vist el programa del Congrés, amb un enèsim homenatge a l'autor de 'Rovelló', Josep Vallverdú, és un fet que s'ha perdut una oportunitat de posar sobre la taula temes d'autèntic interès per a la professió i per al sector d'escriptors que es mouen en l'àmbit de la literatura per a infants i joves. Amb un temari ambigu, poc atractiu, sense personatges en les intervencions que cridin a l'interès, a banda de la dificultat de desplaçament que representa per als que hi vulguin assistir, el Congrés de Mollerussa ha perdut l'oportunitat única de fer aquesta vegada una revisió profunda sobre la literatura infantil i juvenil en relació a la guerra civil, en el setantè aniversari de l'acabament, coincidint amb el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín i també el setanté aniversari de l'inici de la Segona Guerra Mundial, a més de l'encara fresc conflicte dels Balcans. Un Congrés amb mires i ambició hauria pogut comptar amb representació d'autors estrangers que han tocat aquestes qüestions i contrastar la seva visió amb autors catalans que també els han utilitzat en aquest últims anys, sempre en relació a la literatura infantil i juvenil. De material literari no n'hauria faltat. La repetició d'un congrés basat en l'explotat gosset de Josep Vallverdú, autor que ja va ser homenatjat merescudament en el I Congrés a La seu d'Urgell, i que va ser nomenat president d'honor del segon congrés a Vilafranca del Penedès —figura honorífica que ha desaparegut— és una mirada enrere, de la mateixa manera que també ho són algunes de les taules rodones previstes, així com és una imposició posada en calçador per la directiva de l'AELC la taula rodona amb tres autors del galeusca per justificar la inútil Federació d'Associacions Galeusca que s'ha creat recentment per matar —i no enterrar del tot— el Galeusca que s'ha celebrat durant 25 anys sense cap resultat evident. Des del 2001 que es va celebrar el primer congrés al 2009, ha passat gairebé una dècada. Una dècada que no es reflecteix en el programari del congrés, de la mateixa manera que no s´hi veuen reflectits ni els noms emergents de la literatura infantil i juvenil catalana d'aquests últims anys, ni l'evolució que ha fet aquest sector de la literatura, ni alguns dels autors més consolidats tant aquí com internacionalment. Quin pressupost s'ha adjudicat al IV Congrés en una època de crisi? La Plataforma insta la junta directiva a ser més rigorosa en la projecció de les seves activitats i a no caure en la fotocòpia digital retocada amb Photoshop de les activitats fetes anteriorment, mirant de debò els interessos dels escriptors catalans de cada àmbit i renunciant a trobades de plat, forquilla i llit pagant els altres.

Una presidència sense resultats

Després d'un període ja força considerable de prova perquè la presidència de Guillem-Jordi Graells al capdavant de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) demostrés alguns dels resultats dels pocs objectius que es va marcar, la constatació, malgrat els triomfalismes i els autobombos, és que la majoria de propostes que el van portar a la presidència no tan sols no s'han complert sinó que ni tan sols s'han posat en marxa o, en tot cas, resten encallats en algun racó de la casa. Un dels més greus és la intenció d'aconseguir una millora de les relacions contractuals entre autors i editors. La cançó fa tant de temps que dura —ja abans de ser president, el mateix Graells va percebre per encàrrec una quantitat considerable per fer un estudi sobre la qüestió— que ha arribat un moment que la majoria d'autors campa per lliure, prescindint de cap pretesa reforma. Això ha portat els editors catalans —que continuen sense voler tractar d'aquesta qüestió amb el president actual de l'AELC, malgrat que de tant en tant facin veure que sí— a incórrer més que mai en negligències contractuals flagrants que els autors, sobretot els més novells, accepten sense saber què han de fer, moltes vegades per ignorància dels seus drets, i d'altres —tot s'ha de dir— per la "il·lusió" de veure una publicació amb el seu nom. La Plataforma té constància de publicacions sense contracte, de contractes amb clàusules totalment inconcebibles i d'abusos que fa un temps no es produïen per part d'editors que aparentment diuen que no farien mai el que fan. La feblesa de la junta de l'AELC en aquest tema —entretinguda més aviat a buscar raons en qüestions fútils com la recent polèmica amb l'Editorial Bromera sobre la destrucció d'exemplars o a buscar les pessigolles als premis literaris concedits per institucions fins a l'extrem de no enviar-ne les bases als associats— fa que l'altra part s'aprofiti i colli encara més un sector que ja està prou tocat per la falta de promoció i l'escassedat de vendes. La presidència de l'AELC s'ha limitat en aquest primer període a fer un seguiment d'allò que l'AELC ja anava fent des d'anteriors juntes. Això sí, no ha estat capaç de crear un canal de comunicació puntual i directe amb els associats per correu electrònic, ha reduït les circulars informatives que, quan surten, són només paper mort i de circumstàncies, i ha remodelat per enèsima vegada la pàgina web buidant-la de contingut general i convertint-la en un "butlletí parroquial" del qual ja hem parlat en un apunt del mes de març. D'altra banda, les preocupacions del president de l'AELC han passat també per desmuntar el Galeusca i crear una Federació Galeusca que, tal com va preveure aquesta Plataforma, és una de les fantasmades més considerables dels últims temps creada pels escriptors gallecs, bascos i catalans. Passada l'eufòria de Frankfurt i vinguda la crisi econòmica —CEDRO es veu obligada a rebaixar les seves aportacions—, la sortida del president és admetre que després d'un temps de disbauxa econòmica —trameses per correu constants, despeses de dietes i viatges, taules rodones a dojo i participacions en actes aliens—, ara toca fer allò que sigui "prioritari". Fa anys que l'AELC hauria de fer allò que és prioritari per als escriptors catalans. Per exemple, estar al servei de tots ells. Això, per exemple, no costa ni un cèntim d'euro.

Els Cavalls més Verds són a l'aigüera

Els premis Cavall Verd, que convoca l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) des de les Illes, han vist com, per primera vegada en la seva història, i ja fa 26 anys, han passat desapercebuts de la difusió corresponent fins a l'extrem que se'n desconeixen els guanyadors —cap correu electrònic al associats, cap comunicat, cap circular...— perquè no han aparegut en cap mitjà de comunicació, ni l'AELC s'ha preocupat, pel que sembla, de fer-los saber a la premsa tal com s'han de fer saber. Una mostra més de la decadència dels premis i de la ineficaç gestió de la junta actual. El silenci, però, no és fruit de la casualitat. Ja fa temps que les diferències entre la junta de les Illes i la junta directiva de l'AELC són notables en aquest sentit. L'actual president de l'AELC, Guillem-Jordi Graells, malgrat les seves paraules d'ensabonament dels premis a l'hora del ritual del sopar a les Illes, és un ferm partidari de reconvertir o eliminar fins i tot els premis Cavall Verd. Una manera de restar-los protagonisme va ser, per exemple, treure del palmarès el veredicte del Premi dels Escriptors Catalans, que es fa públic per separat i més tard. L'altra manera d'aigualir l'impacte dels Cavall Verd ha estat fer-los públics després del primer trimestre de l'any, en lloc de a principis de gener. Això comporta que quan es donen els Cavall Verd, la majoria de premis de la crítica o obres publicades ja han estat concedits. Aquestes diferències entre membres de juntes de diversos àmbits ha portat, en conseqüència, a crear un jurat per a aquesta edició dels Cavall Verd de membres gairebé tots de les Illes. La poca aspiració de mira global de les lletres catalanes dels premis es fa evident en el resultat: dos autors de Palma (Miquel Cardell, en poesia, i Antoni Xumet, en traducció poètica, amb els seus mèrits que no vol dir això que es qüestionin), cosa que deixa clar que els Cavall Verd s'estan convertint en uns premis sectorials, a semblança i imatge dels sectorials Premis dels Escriptors Valencians de la mateixa AELC. I, si no, com a mostra, un botó. El botó de l'anomenada 'Notícia bibliogràfica dels escriptors de les Illes', un recull en tríptic encartronat de semiluxe amb la relació de les obres publicades durant l'any anterior que l'AELC de les Illes edita en una simple imitació de la 'Notícia bibliogràfica dels escriptors valencians' que també s'edita anualment. Una vegada més, el major nombre d'associats de l'AELC, els del Principat de Catalunya, no tenen ni tan sols oportunitat d'aquest tríptic i, per ara, ni els premis corresponents a destacar les obres publicades de creació o traducció durant l'any anterir, una discriminació que en nom del proteccionisme d'unes minories només aconsegueix crear confusió en el sector i encara més en un moment que la premsa catalana ha reduït dràsticament la seva informació sobre els escriptors catalans. La Plataforma insta la junta actual ha revisar aquest aspecte i a situar en un pla d'igualtat tots els escriptors en llengua catalana, siguin del territori que siguin, visquin on visquin i escriguin des d'on escriguin.